VÍCTOR BERNAT FUTBOLISTA
VÍCTOR BERNAT: «M’encantaria vestir la tricolor abans de retirar-me»
Víctor Bernat (Barcelona, 1987), va arribar a Andorra amb quan tenia anys i la primera samarreta que va vestir va ser la de la UE Santa Coloma. Un any més tard les seves qualitats ofensives no van passar desapercebudes i l’FC Andorra el va reclutar per a les categories inferiors, on va estar fins els 17 anys. Va deixar el futbol un parell de temporades fins que el va fitxar l’Engordany per jugar a Primera Divisió i amb 20 anys, l’any 2007, va tornar al club colomenc, que s’havia fundat el 1987 però que fins llavors no va ingressar dins el sistema de la Lliga Nacional. Va ser campió de Segona l’any del debut i dos títols més de Copa Constitució (2013 i 2016) omplen el palmarès del màxim golejador de Primera Divisió del que va de temporada.
–10 gols en 12 partits. Primer en aquesta faceta després de marcar un doblet contra l’FC Ordino que li permetia superar el davanter del Sant Julià Baffoe en el darrer partit abans del Nadal. Li està funcionant l’olfacte de gol?
–Si, realment em veig bé, tot i que és l’equip el que està funcionant. Jo només completo la feina i la fico dins.
–Vostè era punta i fa tres anys tendeix a jugar més d’extrem i interior. Per què?
–Coses dels entrenadors i els sistemes de joc. Jo jugo on calgui, no hi ha problema, i això no vol dir que em desvinculi del gol. Em sento molt còmode a la banda, però no negaré que m’agrada més jugar de punta, es toca més pilota i pràcticament ja no jugo en aquesta posició.
–Es veu superant els 18 gols de la seva millor marca?
–Aquest és un objectiu secundari però que en cap cas m’obsessiona. Ja m’està bé si torno a ser el màxim golejador... Ho he estat tres vegades i no negaré que és una cosa que m’agrada, tot i que primer van els reptes col·lectius, els del club.
–Deia Emiliano [l’entrenador] a l’estiu que aquesta temporada, mantenint la columna vertebral i amb els fitxatges que s’han fet, si la UE no guanya la Lliga, apaga i vámonos. Està d’acord?
–Totalment. Però és una manera de dir les coses; està clar que és l’objectiu i lluitarem per aconseguir-lo, però influeixen moltes coses. Tenim una plantilla molt millorada, bastant fons d’armari... Diria que la plantilla més complerta de la història de la UE, però també s’ha de tenir la sort en moments puntuals, sobretot en el play-off, per aixecar el títol. De moment, hem arribat a l’hivern colíders; ara queda el més difícil per aixecar d’una vegada per totes el primer títol de campió de Lliga.
–Vostè és un del pocs que queden de la UE que va començar a competir al 2007. Qui més hi ha al vestidor que forma part d’aquella fornada?
–Gerard Aloy, Boris Anton, Alex Martínez, i Jordi Rubio. Érem tots amics de quan jugàvem a la base de l’FC Andorra i la UE ens va tornar a unir. Diríem que som la fórmula que va funcionar aquest equip, el bloc. Des del primer dia tenim uns valors molt marcats, que són filosofia del club i que transmetem a la gent que entra nova. Això es nota. És molta part de l’èxit per mantenir-nos entre els millors de Primera. De fet la gent que fitxa per la UE ja se sent identificada amb la nostra filosofia, saben perfectament on vénen i els costa dos dies integrar-se al grup.
–Què se sent jugant l’Europa League?
–És un premi a la temporada feta, a tot el sacrifici i treball que el vestidor ha viscut durant nou mesos. Ara bé, vaja premi! Una experiència única, però com dic jo, és de gaudir patint, perquè els rivals són massa bons. Costa seguir el seu ritme. Jugar, per exemple, contra el Twente holandès és inoblidable, sobretot a un estadi amb capacitat per a 60.000 persones que, encara que no tenia més de 20.000, ja ens va impressionar moltíssim. No escoltaves al company a un metre de distància. Imagina’t si està ple... Allà et sents futbolista de veritat però t’haig de dir que són massa bons, per això també patim.
–Nou mesos i podrà optar a fer-se el passaport andorrà. Voldrà?
–Per suposat, porto gairebé tota la meva vida aquí. Ja fa any i mig que em vaig reunir amb Koldo Álvarez [el seleccionador] perquè ell volia saber les meves intencions... I sí, em faré andorrà i m’encantaria vestir la tricolor. Seria la millor experiència com a futbolista. Vull viure-la abans de retirar-me.
–I per a això ja té data?
–Espera, espera, que encara em veig fort i amb ganes. Tinc corda per estona.
–10 gols en 12 partits. Primer en aquesta faceta després de marcar un doblet contra l’FC Ordino que li permetia superar el davanter del Sant Julià Baffoe en el darrer partit abans del Nadal. Li està funcionant l’olfacte de gol?
–Si, realment em veig bé, tot i que és l’equip el que està funcionant. Jo només completo la feina i la fico dins.
–Vostè era punta i fa tres anys tendeix a jugar més d’extrem i interior. Per què?
–Coses dels entrenadors i els sistemes de joc. Jo jugo on calgui, no hi ha problema, i això no vol dir que em desvinculi del gol. Em sento molt còmode a la banda, però no negaré que m’agrada més jugar de punta, es toca més pilota i pràcticament ja no jugo en aquesta posició.
–Es veu superant els 18 gols de la seva millor marca?
–Aquest és un objectiu secundari però que en cap cas m’obsessiona. Ja m’està bé si torno a ser el màxim golejador... Ho he estat tres vegades i no negaré que és una cosa que m’agrada, tot i que primer van els reptes col·lectius, els del club.
–Deia Emiliano [l’entrenador] a l’estiu que aquesta temporada, mantenint la columna vertebral i amb els fitxatges que s’han fet, si la UE no guanya la Lliga, apaga i vámonos. Està d’acord?
–Totalment. Però és una manera de dir les coses; està clar que és l’objectiu i lluitarem per aconseguir-lo, però influeixen moltes coses. Tenim una plantilla molt millorada, bastant fons d’armari... Diria que la plantilla més complerta de la història de la UE, però també s’ha de tenir la sort en moments puntuals, sobretot en el play-off, per aixecar el títol. De moment, hem arribat a l’hivern colíders; ara queda el més difícil per aixecar d’una vegada per totes el primer títol de campió de Lliga.
–Vostè és un del pocs que queden de la UE que va començar a competir al 2007. Qui més hi ha al vestidor que forma part d’aquella fornada?
–Gerard Aloy, Boris Anton, Alex Martínez, i Jordi Rubio. Érem tots amics de quan jugàvem a la base de l’FC Andorra i la UE ens va tornar a unir. Diríem que som la fórmula que va funcionar aquest equip, el bloc. Des del primer dia tenim uns valors molt marcats, que són filosofia del club i que transmetem a la gent que entra nova. Això es nota. És molta part de l’èxit per mantenir-nos entre els millors de Primera. De fet la gent que fitxa per la UE ja se sent identificada amb la nostra filosofia, saben perfectament on vénen i els costa dos dies integrar-se al grup.
–Què se sent jugant l’Europa League?
–És un premi a la temporada feta, a tot el sacrifici i treball que el vestidor ha viscut durant nou mesos. Ara bé, vaja premi! Una experiència única, però com dic jo, és de gaudir patint, perquè els rivals són massa bons. Costa seguir el seu ritme. Jugar, per exemple, contra el Twente holandès és inoblidable, sobretot a un estadi amb capacitat per a 60.000 persones que, encara que no tenia més de 20.000, ja ens va impressionar moltíssim. No escoltaves al company a un metre de distància. Imagina’t si està ple... Allà et sents futbolista de veritat però t’haig de dir que són massa bons, per això també patim.
–Nou mesos i podrà optar a fer-se el passaport andorrà. Voldrà?
–Per suposat, porto gairebé tota la meva vida aquí. Ja fa any i mig que em vaig reunir amb Koldo Álvarez [el seleccionador] perquè ell volia saber les meves intencions... I sí, em faré andorrà i m’encantaria vestir la tricolor. Seria la millor experiència com a futbolista. Vull viure-la abans de retirar-me.
–I per a això ja té data?
–Espera, espera, que encara em veig fort i amb ganes. Tinc corda per estona.