Amb 22 anys, per fi, li ha arribat el debut amb la selecció. Carlos Gomes (18/10/1993 ) va ser un dels 18 convocats per jugar el dilluns passat a Malta en l’amistós contra Moldàvia, que va acabar amb una honrosa derrota per 0-1. El davanter del Tic-Tapa UE Sant Julià va sortir al minut 85 substituint Ivan Lorenzo. És extrem, però va sortir a jugar en punta. «Ara surt, fes com als entrenaments, i ves-te’n de tres i marca «No ho oblidaré mai», assegura.

Lluny queda aquell any 1998 en què Gomes va jugar per primera vegada amb una pilota. Ben aviat va entrar a l’escola d’Escaldes. El Principat el va captar quan era un aleví i ja de cadet el va fitxar l’FC Andorra, on va debutar al primer equip quan era encara un juvenil. D’allà va donar el salt a l’FC Ordino, amb qui va pujar a Primera i el va mantenir fins que l’estiu passat el va fitxar un gran, el Tic Tapa Sant Julià, on juga actualment amb el seu número 11, el dels bons extrems. / Per IVÁN MOURE

–L’esportista neix o es fa?
–El que neix és el que acaba arribant lluny. Per triomfar necessites talent. Jo de petit sempre he pensat que valia per això. El meu pare jugava a futbol a Portugal, a Tercera. Ell era el meu mirall.

–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Raúl González Blanco.

–I la seva referència en l’actualitat?
–Cristiano Ronaldo per sobre de tots. Em tira el madridisme... Però també reconec d’altres, com per exemple Neymar.

–Què li motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Viure i d’un nou dia i també ser exigent amb mi mateix, que hi ha gent que no pot. Aprecio molt tenir salut i poder gaudir de la vida que tinc.

–Té confiança en el futur?
–Sí. A nivell personal ser professional del futbol, que és el que m’hauria agradat, és complicat però faig el que m’agrada i amb aquesta idea vaig fins el final. A Andorra no s’està malament, es pot combinar amb una feina i viure dignament.

–Es dedica plenament al futbol o té altres dedicacions?
–Treballo des de fa sis mesos en una botiga d’electrònica a Andorra. No m’agrada tant com el futbol però també em satisfà i em permet guanyar-me la vida. No pot ser estar tot el dia sense fer res. Aprofito les hores al màxim: al migdia aprofito l’hora de dinar per anar gimnàs i a les vuit, que acabo la jornada laboral, vaig a entrenar. No descanso.

–A part de dedicar-se al futbol, té alguna afició?
–M’agradaria ser entrenador d’elit. Ja a l’Ordino entrenava a nens però les banquetes és una altra passió que ja m’agradava des de petit i no se’m dona malament.

–Un petit plaer diari?
–Anar a entrenar després de les vuit hores laborals de feina. Quan trepitjo el terreny de joc i toco la pilota sóc feliç.

–Què li pot treure de polleguera en una competició?
–Que l’equip ho doni tot i perdem. Són moltes hores, tota una setmana preparant un partit, jugant bé a l’hora de la veritat, i que acabis perdent emprenya. Tot i que és futbol i això és freqüent que passi, com també que juguem malament i guanyem. I fallar gols. Això també m’emprenya.

–Tres valors fonamentals que li demanaria a un jugador de futbol?
–Humilitat, sacrifici i saber escoltar els que manen, que són els que entenen d’això.

–Creu que a Andorra la feina dels esportistes té prou reconeixement?
–Hi ha vegades que no sento bones crítiques. És fàcil criticar des de fora, hi ha qui pensa que jugar al futbol i arribar a jugar a la selecció és fàcil però no és així. Però és el que passa, com Andorra no acostuma a guanyar en el futbol la surten els comentaris fàcils. Jo ho he donat tot sempre per arribar o he arribat. Per això hi ha comentaris que em fan ràbia. No es reconeix prou el que fem.

–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–Aprofitar més la joventut, treballar més des de la base. Es que tenen qualitat des de petits se’ls ha de formar bé. Com més gran ets, menys mitjans tens per seguir formant-te i així és difícil que Andorra tingui jugadors d’elit.

–Quin consell donaria a una jove?
–Que escolti als que estan per sobre, que li diuen les coses per millorar i que no es cansi mai d’aprendre. Cada dia, que lluiti pel que vol.